 |
|
Quan creus que ja s'acaba torna a començar ‘Quan
creus que ja s'acaba, Potser
una nit |
| La vella cançó
de Raimon, escrita el 1969, va tornar a escoltar-se el dilluns, 10 de març
de 2003, a l'església del Pi de Barcelona. Sonava estrany, massa
estrany, el recitat. De fet, tot sonava estrany, insòlit. Una església
que durant anys va ser refugi de perseguits tornava a ser-ho. Les seves
despullades parets gòtiques tornaven a escoltar demandes elementals
com ‘llibertat d'expressió’ i frases òbvies que
fa dècades eren igual d'òbvies: la tortura no és tolerable
en cap cas. La nau era plena de gom a gom. Literalment. Sobre l'altar, davant seu, una taula acollia els qui parlaven. A baix, una primera fila per als polítics de tots els partits (excepte el previsible i còmplice PP) que hi donaven suport. Darrere seu, centenars de ciutadans que s'ho miraven tot amb ulls d'incredulitat, incapaços de llançar cap crit, però amatents a deixar-hi les mans aplaudint, sobretot a Martxelo Otamendi, periodista basc. Sobre la mateixa trona on es diu missa van desfilar els oficiants de la decència. Antoni Reig, en nom del Col·legi de Periodistes, va recitar la poesia de Raimon i va esmentar per primera vegada Jesús de Natzaret i el seu ‘la veritat us farà lliures’. Al seu darrere, Robert Sabata, en nom del Col·legi d'Advocats, va posar molts punts sobre les lletres i. Va apuntar directament contra la llei antiterrorista i contra l'Audiencia Nacional espanyola, assenyalant l'origen manifest del problema. Va retratar l'Audiencia Nacional com un tribunal d'excepció i va lamentar que la divisió de poders hagués quedat malmesa amb l'espectacular nota de premsa redactada a mitges pel govern i pels jutges. El tercer orador que va prendre la paraula va ser Aureli Argemí, del Ciemen. Ho va fer relacionant, sense anomenar-lo, el conflicte de l'Irac amb el d'Egunkaria. Va farcir la intervenció de llenguatge bèl·lic, va parlar de ‘guerra contra Egunkaria i l'euskera’ i va cridar a tothom a esdevenir ‘escut humà’ contra aquesta agressió. De la seva boca va venir el primer record als independentistes i periodistes catalans detinguts el 1992, poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, torturats i posats en llibertat més tard sense cap explicació fins avui. Va fer saber a l'Audiencia espanyola que el Tribunal Europeu d'Estrasburg just ara acabava de conèixer els fets i hi prenia posicions. Millor tard que mai. Salvador Cardús, col·laborador d'Egunkaria, va dir que sols volia repetir obvietats. I ho va fer amb contundència. Era una nit on planaven tantes i tantes obvietats arrapades a la pell dels assistents que es van agrair. Primera: el tancament d'Egunkaria és ‘una esquerda en les garanties de l'exercici del dret a la llibertat d'expressió’. Segona: ‘Ès una agressió directa contra la cultura basca’. Després va dir que ell no es creu un antisistema i que, per això, reclama un esclariment a fons del que ha passat i un depuració concreta de responsabilitats. Aleshores, girant-se cap a Otamendi, va afirmar amb un cop sec sobre el faristol que la qüestió ‘no és si crec o no crec en Martxelo. No hem vingut a demanar fe. Hem vingut a exigir justícia’. I aleshores es va aixecar Joan Smith per parlar en nom del Comitè dels Escriptors Empresonats o Repressaliats del PEN club. En anglès, traduït per Carles Torner als assistents, va dir que no s'ho podia creure. I que llibertat d'expressió i democràcia són indestriables. No tenen sentit l'una sense l'altra. A la mateixa hora, un grapat d'eurodiputats, de diversos partits i països, mostrava a la cambra de Brussel·les exemplars d'Egunkaria a la cara d'un diputat del PP espanyol que escampava el fem, com és habitual. Alguns exemplars van ser mostrats també a l'església del Pi per a donar la benvinguda, com un ‘ongi etorri’, al director d'Egunkaria quan va prendre la paraula. Otamendi va relatar el que havia estat i el que era el diari, i el que va patir ell personalment durant els cinc inacabables dies a les dependències de la Guardia Civil. Va tenir esma per saludar els polítics catalans pel seu nom. Saura, Carod i Macias, entre altres. A l'església hi havia també el conseller de cultura i audiovisual del govern a l'ombra de Pasqual Maragall, Josep Maria Carbonell. Però va voler aclarir que hi era a títol personal. Marina Bru, Carles Campuzano, Jordi Portabella i Imma Mayol, barrejats i barrejades entre el públic, semblaven moure's amb més llibertat. Otamendi va enfilar un relat sever i alhora rotund. Paraula a paraula. Va anar desmuntant les presumpcions de culpabilitat i no d'innocència. Li van recriminar que parlava massa de pressa i això li va permetre una rialla reconciliadora. I va dirigir aleshores un tret de raó contra el ministre Acebesm que l'havia acusat hores abans de seguir un histriònic ‘manual d'ETA’ a l'hora de denunciar tortures. Otamendi va respondre: ‘Jo només segueixo la consigna de la meva consciència, de la meva dignitat personal i de la dignitat del meu país’. I aleshores la ràbia continguda dels assistents va donar pas a un enorme aplaudiment, tots dempeus. Van aparèixer senyeres, exemplars d'Egunkaria i algun tímid 'visca!'. Eren dos quarts de nou del 10 de març de 2003. Podia haver estat, segurament, cinquanta anys abans. Però no. |
